Els èxits del Club de Lluita Olímpica La Mina no passen desapercebuts. El passat mes de juliol La Directa va fer un reportatge en clau de gènere de la pràctica d’aquest esport a La Mina.
Ser noia i practicar lluita olímpica no és senzill ni habitual. De fet, del total de llicències a Catalunya (400), el volum de dones no representa ni el 10% (39). A La Mina, encara menys, un 6% (4 de 70) . Tot i així, de la seva mà han arribat diversos èxits del club, com les recents victòries als campionats d’Espanya per part de dues elles.
Aquest mitjà de periodisme cooperatiu per a la transformació social aprofita el fil de les lluitadores per fer una introducció a la història del nostre barri i fer-ne una radiografia a nivell educatiu i social. Amb la col·laboració de Josep Maria Monferrer (arxiu històric de La Mina) i Daniel Martínez Heredia (director del Casal Cívic), la periodista Clara Macau ens relata com el barri va ser construït a finals dels 60 i principis dels 70 per reallotjar barraquistes, com ha evolucionat la demografia i el nivell d’estudis de la població i quins canvis urbanístics s’han fet i s’esperen en el futur.
Tot això sense oblidar-se d’explicar-nos les bases d’aquest esport poc conegut, que tot i la seva forta masculinització, no ha suposat a les integrants de la secció femenina del Club de Lluita Olímpica La Mina motiu de discriminació en cap sentit, més enllà d’algun desafortunat comentari sexista pel carrer. El que si els ha suposat, més enllà dels èxits individuals i el sentiment de col·lectiu, és un motiu més per seguir estudiant. Sense bones notes, no hi ha lluita. I sense lluitadores, no s’entén La Mina.
